Història de la filosofia: ANALITZEM ALGUNS TEXTS DE LA MORAL COM A CONTRANATURALESA
Hola alumnat confinat!
https://www.youtube.com/watch?v=ZchBy1ReFic
I ara, tornant a l'esdevenir, algunes anotacions sobre els textos de Nietzsche.
Açò és tot per hui. Recordeu que quan AULES funcione tenim un control pendent...
La informació que passe a compartir amb vosaltres està a AULES. Fins que aquesta plataforma funcione us la passe per ací. Abans que res, compartiré una cançó amb vosaltres per animar un poc l'ambient.
https://www.youtube.com/watch?v=ZchBy1ReFic
I ara, tornant a l'esdevenir, algunes anotacions sobre els textos de Nietzsche.
PÀGINA 72. L'explicació està a la pàgina 109-110.
1
El primer dels textos ens parla de dos estratègies per tractar amb les passions humanes. La primera a la que fa referència és el castradisme y la segona és l'espiritualització de les passions.
Nietzsche associa la primera estratègia al modus operandi de la casta sacerdotal que, per la seua feblesa natural no sap què fer amb elles. I davant, la seua incapacitat natural, opten per l'extermini de les passions. Què hi ha més antinatural que exterminar allò que és propi de la vida? Veiem, per tant, la màxima expressió d'antivitalisme en la negació de les passions, en el desig d'extermini d'aquestes, com a resultat de la incapacitat natural d'aquells representats de la casta dels dèbils. 1
La segona estratègia a la que fa referència l'autor és l'espiritualització de les passions. Aquesta espiritualització no és descrita amb precisió, fet que enllaça amb la forma de procedir de Nietzsche, qui es nega a donar instruccions, a descriure, al mode cartesià, qualsevol procediment, optant més aviat per una expressió aforística. En tot cas, l'autor identifica eixa espiritualització de les passions amb un saber dominar i conduir-les. D'aquesta manera no es negarien sinó que s'acceptarien com a part pròpia i natural de l'individu. Podríem afirmar les passions i, així, afirmar la pròpia vida que és, al cap i a la fi, l'actitud pròpia del vitalisme nietzscheà.
PÀGINA 72. L'explicació està a la pàgina 110.
2
Aquest text incideix principalment en la descripció del castradisme i la seua identificació amb la forma de tractar les passions d'aquells individus que són dèbils per naturalesa.
Al llarg del mateix text, l'autor mostra alguns indicis d'aquesta feblesa que comporta l'actitud negadora de les passions. Primer ens comenta que l'actitud castradista es tria de forma instintiva, fet que aniria lligat a que si l'individu opta per aquesta forma de tractar les passions és perquè la seua naturalesa dèbil el porta, necessàriament, a eixe camí negador de vida. A continuació, Nietzsche parla de la Trappa que, com podem observar a les explicacions de la pàgina 111, es tracta d'una ordre de monjos que opten per l'aïllament del món per tal de no caure en les temptacions del món.
L'expressió “los medios radicales sólo son indispensables para los degenerados”a fa referència als mitjans radicals de tractar les passions, com ara la negació i extirpació d'aquestes, com a actitud pròpia d'aquells que són naturalment dèbils.
Nietzsche acaba fent referència a filòsofs, casta sacerdotal i artistes que opten per l'ascetisme per la seua pròpia incapacitat de dominar les passions humanes més naturals i primerenques.
PÀGINA 73. L'explicació està a la pàgina 111.
3
En el fragment amb el qual ens trobem a continuació, Nietzsche incideix en el significat de l'espiritualització de les passions.
A l'explicació de la pàgina 111 descriu aquesta espiritualització com una forma de fer-les afirmatives, es a dir, conduir-les de manera que siguen una expressió de l'afirmació de la vida. I continua l'explicació amb una sentència important: aquesta espiritualització no consisteix en “racionalització” sinó en afirmar la nostra voluntat de poder mitjançant la passió en qüestió.
Tornant al text 3 de la pàgina 73, l'autor comença parlant de l'espiritualització de les passions amb els exemples de l'amor i l'enemistat. L'amor com a exemple de l'afirmació de l'acte creatiu propi de l'individu, seria l'espiritualització d'eixa passió negada pel cristianisme que és el sexe, diria Nietzsche. L'enemistat com a forma d'afirmar la nostra individualitat davant el que ens nega, sense necessitat de destruir-lo.
Al text, a partir de la continuació dels punts suspensius amb l'expressió “Nada se nos ha vuelto más extraño...”b l'autor desenvolupa la crítica a la passivitat com a mostra de la manca d'energia vital. A l'explicació de la pàgina 112 ens parla d'aquesta pau de l'ànima com a forma de passivitat, la qual defensa Epicur ha de ser l'actitud més adequada davant la vida. Recordem que Epicur ens parla de l'ataràxia com eixe estat d'impertorbabilitat de l'ànima al qual havia d'aspirar el filòsof (recordeu al llibre El món de Sofia a l'apartat de l'hel·lenisme).
Nietzsche afirma al fragment 3, més endavant, cap a la línia 13 començant pel final: “Nada se nos ha vuelto más extraño [...] que la paz del alma [...]”c. Amb aquesta afirmació l'autor admet que aquesta aspiració a l'ataraxia ja hem pres consciència que és quelcom ben allunyat de la naturalesa humana. I com a tal, una actitud negadora de vida, antivitalista, antinatural. I, a què conduiria aquesta pau de l'ànima? A l'abandonament de l'actitud de lluita que condueix a l'afirmació de la pròpia individualitat i de la voluntat de poder. Per tant, condueix a [línia 5a començant pel final] “el comienzo del cansancio...” o a[última línia] “el llegar a estar en sosiego del convaleciente...”d Després d'altres al·lusions, l'autor acaba fent referència a l'assoliment de la llibertat de la voluntat, tan aclamat pel cristianisme, Descartes o Kant.2
PÀGINA 74 L'explicació està a la pàgina 113.
4
Aquest es tracta d'un fragment molt interessant, clar i probable per caure en PAU.
El text tracta de la definició de moral sana en contraposició a la moral contranatural.
Hi ha una tesi explícita al començament del text, a la primera línia quan l'autor defensa que “Todo naturalismo en la moral[...] está dominado por un instinto de vida”e. Amb aquesta afirmació sosté que únicament es considera sa [sano], açò és, beneficiós per a l'individu, un codi moral quan afirma la vida.3
Nietzsche explica, no obstant aixó, que la moral com a tal s'identifica tradicionalment amb la moral contranatural, tal i com veiem a les línies 3 i 4 i, sobre tot, 6 i 7: “la moral contrantural, es decir, casi toda la moral que hasta ahora se ha enseñado, venerado y predicado se dirige contra los instintos de vida [...]”f
Finalment l'autor recorda que la moral cristiana examina i condemna allò propi de la vida: els instints, raó per la qual acaba el fragment fent al·lusió a la imatge del castrat com l'ideal cristià, ja que ha exterminat els seus instints.
PÀGINA 74. L'explicació està a la pàgina 113.
5
LA idea fonamental d'aquest text és la presa de consciència de la moral tradicional com a negadora de vida i motivadora de la decadència i d'una vida descendent.
L'autor comença parlant de la rebel·lió contra la vida, una rebel·lió que s'ha tornat “sacrosanta en la moral cristiana”g. Tot això significa que el codi moral defensat pel cristianisme i considerat com a venerable per part de la casta sacerdotal s'ha desvetllat com a decadent. Veiem ací clarament com l'autor anuncia, entre línies, el nihilisme: “Con ello se ha comprendido también, por fortuna, otra cosa: la vertiente inútil, absurda, ilusoria de tal rebelión[...]”h. Però, per què parla Nietzsche de “rebel·lió” a aquesta imposició de la moral per part del cristianisme. Cal fer referència ací a la transvaloració o transmutació dels valors duta a terme per la casta sacerdotal temps enrere.
Nietzsche continua explicant que aquesta condemna de la vida duta a terme per part de la casta sacerdotal que, per cert, no són més que éssers vius com nosaltres, no és més que el símptoma de la uea naturalesa decadent i de la seua salut, no massa bona. Però no ens és lícit valorar la vida de manera absoluta, condemnant-la com la casta sacerdotal, ja que som éssers vius situats en un punt determinat, amb una voluntat de poder determinada sense cap mena de possibilitat d'aspirar a una perspectiva global. És per això que, en parlar del problema de la vida, ho farem sempre des de la nostra posició concreta: és la nostra vida la que obre pas a una determinada òptica.
L'autor acaba, al final de la p. 74 fent referència a la utilització per part del cristianisme de Deu com a entitat negadora de vida. I a la pàgina 75 sentencia que la vida pròpia de la casta sacerdotal és una vida descendent, al·ludint al seu inspirador Schopenhauer.
PÀGINA 75. L'explicació està a la pàgina 114.
6
La idea fonamental d'aquest text és la crítica al moralisme i la defensa de l'immoralisme nietzscheà.
L'autor defensa al llarg d'aquest text la variabilitat de tipus diversos d'individus que existeixen, tal i com veiem a la línia 3 “La realidad nos muestra una riqueza fascinante de tipos[...]”i. Nietzsche insisteix en què el cristianisme i la moral contranatural que propugna tracten d'imposar un únic model d'individu: i no hi ha res més absurd si atenem als individus que habiten al nostre voltant! Per referir-se a aquells qui defensen aquesta moral contranatural utilitza el terme “moralista”j: diríem que és aquell que propugna la moral, entenem la moral contranatural. I recordem que Nietzsche es refereix a ell mateix com a immoralista, de manera que es presenta com allò contrari a aquest individu que tracta d'imposar una forma de vida descendent i homogènia als altres.
Però, per què és necessari parlar de l'absurd de les pretensions homogeneïtzadores de la casta sacerdotal? Perquè estem destinats, per la nostra naturalesa, a ser d'una o d'altra manera. N'hi ha que són més forts, n'hi ha que no ho són tant. Tractar de fer tots els individus iguals imposant la moral és antinatural i absurd al mateix temps.
Cap a la meitat del text l'autor afirma que han existit moralistes conseqüents, que han tractat de fer dels altres individus gent “virtuosa”. Però, per acomplir amb la seua tasca van negar el món i açò és negar la vida. Precisament el que han fet els filòsofs. Nietzsche acaba el text identificant la moral com a condemna de la vida i pròpia de la idiosincràsia dels degenerats, dels decadents. I s'identifica a ell mateix com a part d'aquells immoralistes que no neguen, sinó que afirmen la vida.
1
El primer dels textos ens parla de dos estratègies per tractar amb les passions humanes. La primera a la que fa referència és el castradisme y la segona és l'espiritualització de les passions.
Nietzsche associa la primera estratègia al modus operandi de la casta sacerdotal que, per la seua feblesa natural no sap què fer amb elles. I davant, la seua incapacitat natural, opten per l'extermini de les passions. Què hi ha més antinatural que exterminar allò que és propi de la vida? Veiem, per tant, la màxima expressió d'antivitalisme en la negació de les passions, en el desig d'extermini d'aquestes, com a resultat de la incapacitat natural d'aquells representats de la casta dels dèbils. 1
La segona estratègia a la que fa referència l'autor és l'espiritualització de les passions. Aquesta espiritualització no és descrita amb precisió, fet que enllaça amb la forma de procedir de Nietzsche, qui es nega a donar instruccions, a descriure, al mode cartesià, qualsevol procediment, optant més aviat per una expressió aforística. En tot cas, l'autor identifica eixa espiritualització de les passions amb un saber dominar i conduir-les. D'aquesta manera no es negarien sinó que s'acceptarien com a part pròpia i natural de l'individu. Podríem afirmar les passions i, així, afirmar la pròpia vida que és, al cap i a la fi, l'actitud pròpia del vitalisme nietzscheà.
PÀGINA 72. L'explicació està a la pàgina 110.
2
Aquest text incideix principalment en la descripció del castradisme i la seua identificació amb la forma de tractar les passions d'aquells individus que són dèbils per naturalesa.
Al llarg del mateix text, l'autor mostra alguns indicis d'aquesta feblesa que comporta l'actitud negadora de les passions. Primer ens comenta que l'actitud castradista es tria de forma instintiva, fet que aniria lligat a que si l'individu opta per aquesta forma de tractar les passions és perquè la seua naturalesa dèbil el porta, necessàriament, a eixe camí negador de vida. A continuació, Nietzsche parla de la Trappa que, com podem observar a les explicacions de la pàgina 111, es tracta d'una ordre de monjos que opten per l'aïllament del món per tal de no caure en les temptacions del món.
L'expressió “los medios radicales sólo son indispensables para los degenerados”a fa referència als mitjans radicals de tractar les passions, com ara la negació i extirpació d'aquestes, com a actitud pròpia d'aquells que són naturalment dèbils.
Nietzsche acaba fent referència a filòsofs, casta sacerdotal i artistes que opten per l'ascetisme per la seua pròpia incapacitat de dominar les passions humanes més naturals i primerenques.
PÀGINA 73. L'explicació està a la pàgina 111.
3
En el fragment amb el qual ens trobem a continuació, Nietzsche incideix en el significat de l'espiritualització de les passions.
A l'explicació de la pàgina 111 descriu aquesta espiritualització com una forma de fer-les afirmatives, es a dir, conduir-les de manera que siguen una expressió de l'afirmació de la vida. I continua l'explicació amb una sentència important: aquesta espiritualització no consisteix en “racionalització” sinó en afirmar la nostra voluntat de poder mitjançant la passió en qüestió.
Tornant al text 3 de la pàgina 73, l'autor comença parlant de l'espiritualització de les passions amb els exemples de l'amor i l'enemistat. L'amor com a exemple de l'afirmació de l'acte creatiu propi de l'individu, seria l'espiritualització d'eixa passió negada pel cristianisme que és el sexe, diria Nietzsche. L'enemistat com a forma d'afirmar la nostra individualitat davant el que ens nega, sense necessitat de destruir-lo.
Al text, a partir de la continuació dels punts suspensius amb l'expressió “Nada se nos ha vuelto más extraño...”b l'autor desenvolupa la crítica a la passivitat com a mostra de la manca d'energia vital. A l'explicació de la pàgina 112 ens parla d'aquesta pau de l'ànima com a forma de passivitat, la qual defensa Epicur ha de ser l'actitud més adequada davant la vida. Recordem que Epicur ens parla de l'ataràxia com eixe estat d'impertorbabilitat de l'ànima al qual havia d'aspirar el filòsof (recordeu al llibre El món de Sofia a l'apartat de l'hel·lenisme).
Nietzsche afirma al fragment 3, més endavant, cap a la línia 13 començant pel final: “Nada se nos ha vuelto más extraño [...] que la paz del alma [...]”c. Amb aquesta afirmació l'autor admet que aquesta aspiració a l'ataraxia ja hem pres consciència que és quelcom ben allunyat de la naturalesa humana. I com a tal, una actitud negadora de vida, antivitalista, antinatural. I, a què conduiria aquesta pau de l'ànima? A l'abandonament de l'actitud de lluita que condueix a l'afirmació de la pròpia individualitat i de la voluntat de poder. Per tant, condueix a [línia 5a començant pel final] “el comienzo del cansancio...” o a[última línia] “el llegar a estar en sosiego del convaleciente...”d Després d'altres al·lusions, l'autor acaba fent referència a l'assoliment de la llibertat de la voluntat, tan aclamat pel cristianisme, Descartes o Kant.2
PÀGINA 74 L'explicació està a la pàgina 113.
4
Aquest es tracta d'un fragment molt interessant, clar i probable per caure en PAU.
El text tracta de la definició de moral sana en contraposició a la moral contranatural.
Hi ha una tesi explícita al començament del text, a la primera línia quan l'autor defensa que “Todo naturalismo en la moral[...] está dominado por un instinto de vida”e. Amb aquesta afirmació sosté que únicament es considera sa [sano], açò és, beneficiós per a l'individu, un codi moral quan afirma la vida.3
Nietzsche explica, no obstant aixó, que la moral com a tal s'identifica tradicionalment amb la moral contranatural, tal i com veiem a les línies 3 i 4 i, sobre tot, 6 i 7: “la moral contrantural, es decir, casi toda la moral que hasta ahora se ha enseñado, venerado y predicado se dirige contra los instintos de vida [...]”f
Finalment l'autor recorda que la moral cristiana examina i condemna allò propi de la vida: els instints, raó per la qual acaba el fragment fent al·lusió a la imatge del castrat com l'ideal cristià, ja que ha exterminat els seus instints.
PÀGINA 74. L'explicació està a la pàgina 113.
5
LA idea fonamental d'aquest text és la presa de consciència de la moral tradicional com a negadora de vida i motivadora de la decadència i d'una vida descendent.
L'autor comença parlant de la rebel·lió contra la vida, una rebel·lió que s'ha tornat “sacrosanta en la moral cristiana”g. Tot això significa que el codi moral defensat pel cristianisme i considerat com a venerable per part de la casta sacerdotal s'ha desvetllat com a decadent. Veiem ací clarament com l'autor anuncia, entre línies, el nihilisme: “Con ello se ha comprendido también, por fortuna, otra cosa: la vertiente inútil, absurda, ilusoria de tal rebelión[...]”h. Però, per què parla Nietzsche de “rebel·lió” a aquesta imposició de la moral per part del cristianisme. Cal fer referència ací a la transvaloració o transmutació dels valors duta a terme per la casta sacerdotal temps enrere.
Nietzsche continua explicant que aquesta condemna de la vida duta a terme per part de la casta sacerdotal que, per cert, no són més que éssers vius com nosaltres, no és més que el símptoma de la uea naturalesa decadent i de la seua salut, no massa bona. Però no ens és lícit valorar la vida de manera absoluta, condemnant-la com la casta sacerdotal, ja que som éssers vius situats en un punt determinat, amb una voluntat de poder determinada sense cap mena de possibilitat d'aspirar a una perspectiva global. És per això que, en parlar del problema de la vida, ho farem sempre des de la nostra posició concreta: és la nostra vida la que obre pas a una determinada òptica.
L'autor acaba, al final de la p. 74 fent referència a la utilització per part del cristianisme de Deu com a entitat negadora de vida. I a la pàgina 75 sentencia que la vida pròpia de la casta sacerdotal és una vida descendent, al·ludint al seu inspirador Schopenhauer.
PÀGINA 75. L'explicació està a la pàgina 114.
6
La idea fonamental d'aquest text és la crítica al moralisme i la defensa de l'immoralisme nietzscheà.
L'autor defensa al llarg d'aquest text la variabilitat de tipus diversos d'individus que existeixen, tal i com veiem a la línia 3 “La realidad nos muestra una riqueza fascinante de tipos[...]”i. Nietzsche insisteix en què el cristianisme i la moral contranatural que propugna tracten d'imposar un únic model d'individu: i no hi ha res més absurd si atenem als individus que habiten al nostre voltant! Per referir-se a aquells qui defensen aquesta moral contranatural utilitza el terme “moralista”j: diríem que és aquell que propugna la moral, entenem la moral contranatural. I recordem que Nietzsche es refereix a ell mateix com a immoralista, de manera que es presenta com allò contrari a aquest individu que tracta d'imposar una forma de vida descendent i homogènia als altres.
Però, per què és necessari parlar de l'absurd de les pretensions homogeneïtzadores de la casta sacerdotal? Perquè estem destinats, per la nostra naturalesa, a ser d'una o d'altra manera. N'hi ha que són més forts, n'hi ha que no ho són tant. Tractar de fer tots els individus iguals imposant la moral és antinatural i absurd al mateix temps.
Cap a la meitat del text l'autor afirma que han existit moralistes conseqüents, que han tractat de fer dels altres individus gent “virtuosa”. Però, per acomplir amb la seua tasca van negar el món i açò és negar la vida. Precisament el que han fet els filòsofs. Nietzsche acaba el text identificant la moral com a condemna de la vida i pròpia de la idiosincràsia dels degenerats, dels decadents. I s'identifica a ell mateix com a part d'aquells immoralistes que no neguen, sinó que afirmen la vida.
Açò és tot per hui. Recordeu que quan AULES funcione tenim un control pendent...
Comentarios
Publicar un comentario